La història del periodisme i els mitjans de comunicació està puntejada per crisis de tota mena: econòmiques i financeres, tecnològiques, de credibilitat, de prestigi social... Aquests contextos convulsos suposen transformacions al sector, sovint amb perjudicis importants, però també esperonen la innovació en maneres de fer periodisme i organitzar els mitjans de comunicació. Quan això s’ha vist més clarament és amb la crisi financera global a partir de finals del 2007, la coneguda com a Gran Recessió, que va tenir un impacte molt profund en els mitjans de comunicació, les conseqüències del qual perduren fins avui. 

Una d’aquestes conseqüències és l’aparició de mitjans de comunicació i projectes periodístics que no s’estructuren com una empresa amb ànim de lucre ni sovint s’organitzen amb les jerarquies i les rutines tradicionals d’una redacció. Hi ha molts models, però si n’hi ha un que destaca és la cooperativa. Les cooperatives són un tipus d’empresa de l’economia social i solidària, caracteritzades perquè són propietat dels treballadors i/o dels clients o usuaris, es gestionen democràticament, cada soci té la mateixa capacitat de decisió (independentment del capital que hi aporti) i busquen generar impactes positius entre els seus socis i en la societat i l’entorn local. 

A conseqüència dels contextos convulsos, apareixen mitjans de comunicació i projectes periodístics que no s’estructuren com una empresa amb ànim de lucre ni sovint s’organitzen amb les jerarquies i les rutines tradicionals d’una redacció

Tanmateix, els mitjans cooperatius no són un bolet que aparegués arran de la tempesta de la recessió global. Existeixen des de fa aproximadament un segle, i en trobem exemples arreu del món: en el moviment obrer dels anys trenta als Estats Units, a la França posterior a l’Alliberament, en la premsa que resistia la dictadura militar del Brasil, a la Polònia dels primers anys després del comunisme, a l’Argentina post-corralito... 

El moviment de premsa cooperatiu català

I a Catalunya? El moviment cooperatiu català té una llarga tradició, però en el sector de la premsa no apareixen les primeres cooperatives fins a la Transició, a cavall dels setanta i els vuitanta. Es tractava, majoritàriament, de premsa local no diària i de revistes especialitzades properes als moviments socials. La cooperativa encaixava molt bé amb valors i actituds a l’alça en aquells anys d’efervescència democràtica. Ara bé, tots els projectes de premsa cooperativa d’aquesta primera fornada van desaparèixer al cap de pocs mesos o anys. Alguns simplement van ser fruit de l’ímpetu del moment i van tancar quan l’entusiasme va minvar; altres van tenir problemes econòmics i van decidir optar per altres fórmules empresarials per intentar salvar la situació. 

El model de premsa cooperatiu ha aparegut com una bona oportunitat per a periodistes i públics

En canvi, trenta anys després la dinàmica ha estat tota una altra. En el context de la Gran Recessió, la cooperativa ha aparegut com una bona oportunitat per a periodistes —en situació precària, a l’atur, o amb el desig de més autonomia professional— i públics —que volen involucrar-se en un mitjà més enllà de ser-ne simples usuaris— per posar en marxa noves aventures periodístiques. A diferència de la Transició, ara el cooperativisme està molt més consolidat, hi ha més intercooperació i l’Administració promou més l’economia social i solidària. Això fa que els projectes que han sorgit en els darrers quinze anys tinguin al darrere una convicció cooperativista més forta i també la voluntat de fer teixit entre ells. Si bé no aconsegueixen superar diversos problemes i limitacions dels mitjans de comunicació en aquest present convuls, les cooperatives de mitjans mostren que altres models d’entendre el periodisme i la gestió dels mitjans són possibles.