Javier Santos-Moreno (Bilbao, 1990) comença, aquest mes de juny, a dirigir el seu propi laboratori al Departament de Medicina i Ciències de la Vida (MELIS) de la UPF i a impartir classes a la Facultat homònima, gràcies al programa de reclutament de professors titulars de la Universitat.

Després de llicenciar-se en Biotecnologia per la Universitat de Salamanca i fer el màster universitari en Laboratori d'Anàlisis Clíniques de la Universitat Pompeu Fabra, Javier va aconseguir una beca del Govern Basc per a anar-se'n al Collège de France i a l'Institut Pasteur de París a fer un doctorat, on va investigar la secreció de proteïnes en bacteris.

Un estudi que li va obrir les portes a fer el seu primer postdoc a la Universitat de Lausana (Suïssa), on va treballar, per primera vegada, en biologia sintètica, dissenyant i construint circuits genètics, o dit en les seves paraules “xarxes de gens que es regulen els uns als altres per implementar una certa lògica i produir una resposta adequada en funció de la informació que han rebut”.

Des de llavors, el jove biotecnòleg ha continuat treballant en el camp de la biologia sintètica. Els últims anys ho ha fet des del mateix Departament MELIS-UPF al Laboratori de Biologia Sintètica Traslacional, liderat per Marc Güell, on ha fet la seva segona estada postdoctoral –finançada pels programes Marie Curie i Juan de la Cierva–, modificant el microbioma de la pell per dissenyar aplicacions diagnòstiques o terapèutiques.

El Laboratori de Programació Cel·lular Sintètica

Javier arriba al MELIS-UPF amb una situació excepcionalment bona. El seu grup neix amb el projecte “TICK-TOCK Do and Die; enginyeria de temporitzadors biològics i les seves aplicacions”, finançat amb 2,3 milions d'euros per una ajuda ERC Starting Grant del Consell Europeu de la Recerca (ERC, per les seves sigles en anglès). Amb ell, el seu grup vol intentar programar el temps per tal que els bacteris puguin, de manera autònoma, executar tasques a llarg termini sense supervisió; és a dir, regulades per una mena de temporitzador molecular intern.

“Avui dia, si volem donar instruccions a les cèl·lules, hem de fer-ho en temps real a través de senyals químics o físics. Aconseguir que facin coses en absència d'un senyal o aconseguir que es tracti d'un senyal que han rebut fa moltes hores i que han guardat per fer la tasca més tard, és complicat”, explica Santos-Moreno.

Avui dia, és complicat aconseguir que un bacteri faci coses en absència d'un senyal o que es tracti d'un senyal que han rebut fa moltes hores i que han guardat per a fer la tasca més tard.

“L'objectiu del nostre projecte és poder donar-li al bacteri un senyal perquè comenci a comptar el temps i, per exemple, fer que al cap de dos dies faci la tasca que ens interessa. Després podria fer altres tasques diferents en temps precisos, o fins i tot estar programat per controlar el seu propi creixement en un moment donat”. Una aplicació que, segons el biotecnòleg, té un gran potencial en aquells casos en què no és fàcil donar senyals directes a la cèl·lula perquè està alliberada al medi ambient per, suposem, degradar abocaments químics o augmentar la productivitat de les plantes dels camps de cultiu.

Segons Javier, avui dia, a Europa hi ha la por d'alliberar cèl·lules modificades genèticament a l'ambient perquè es tem que es puguin escapar del nostre control. El fet de poder programar el temps a les cèl·lules modificades ens ajudaria a controlar el seu comportament de manera molt més precisa i a augmentar la seva seguretat.